És aquí on la gent neix per viure, o m’he equivocat de porta?

Kirkegaard Porta“Livet må forstås baglæns, men må leves forlæns.”

Traducció: “La vida només pot ser entesa mirant cap al darrere, però s’ha de viure mirant cap al davant”.

Aquesta frase del filòsof danès amb més renom mundial, Søren Kirkegaard ,data del 1843. Kirkegaard volia aportar la seva versió pròpia del carpe diem fent entendre que les coses més importants que ens ocorren a la vida no s´han de planejar, sinó que un les ha de contemplar i tenir consciència del que està passant en el moment en què literalment passen.

O com va sintetitzar en John Lennon més endavant: “La vida és allò que transcorre mentre estaves ocupat fent altres plans”.

 

Si ambdós aixequessin el cap, segurament el tornarien a deixar anar en apreciar on ens ha dut la “domesticació generalitzada de l’ésser humà”. Posem un exemple:

 

Naixem, fem un any.

Comentari dels pares: “que bé, ja tens un anyet!” (i així successivament…)

Què entenem de ben petits? Que és important assolir fites.

 

Creixem, anem a l’escola.

Comentari dels que ens envolten: “què vols estudiar quan siguis gran?”

Què entenem mentre creixem? Que l’important és tenir plans de futur per no ser una persona totalment mancada de visió i així quedar-se despenjada del floc.

 

Trobem parella.

Comentari dels que ens envolten: “quan sonaran les campanes?” o “Quan augmentareu la família?”

Què entenem? Que una vida en parella ha de portar cap a algun tipus de compromís o ha de donar descendència per tal de ser aprovada per la societat.

 

Trobem una feina.

Comentari dels que ens envolten: “quan deixareu de viure de lloguer i invertireu en una propietat?”

Què entenem? Que és molt millor gastar-se el 75% del sou en la hipoteca i tenir un lloc propi on caure mort. Encara que si ho pensem fredament, un cop haurem caigut morts, tant ens farà si el terra era de lloguer o de propietat, no?

 

Bé, deixem-ho aquí, la meva intenció no és pas la de repassar el cercle vital sinó la de subratllar que, si enfoquem la vida tal com ens han “domesticat” fins ara, sempre serem menys feliços del que ho podríem ser. Aquí és molt important desfer-se de qualsevol malentès, doncs no estic parlant que no s’hagin de tenir fites i objectius a la vida, ans el contrari, em refereixo a no entendre la felicitat com una fita sinó a exercir-la mentre es van assolint els objectius que se’ns presenten a la vida. Són dues coses força diferents.

 

Canviem el guió mantenint però la mateixa estructura de la història, a veure què en surt…

 

Naixem, fem un any.

Comentari dels pares: “que bé, avui celebrem que fa un any vas arribar al món”(i així successivament).

Què entenem de petits? Que el món ens aprecia i celebra la nostra arribada.

 

Creixem, anem a l’escola.

Comentari dels que ens envolten: “què és el que més et fascina de les coses que aprens a l’escola?”

Què entenem mentre creixem? Que l’important és gaudir del que estem fent i si continuem gaudint del dia a dia, el futur, fins ara, sempre s’ha anat fent present.

 

Trobem parella.

Comentari dels que ens envolten: “preneu-vos la vida en parella en calma, hi ha més dies que llonganisses!”

Què entenem? Que si la vida en parella es va fent robusta, segurament hem trobat la nostra mitja taronja i, si no, era una mitja llimona i va ser bonic mentre va durar.

 

Trobem una feina.

Comentari dels que ens envolten: “si no t’endeutes gaire no dependràs tant del teu sou màxim, tindràs més flexibilitat laboral i et serà més fàcil prendre control de la teva vida.

Què entenem? Que potser no és necessari posseir el lloc on poder caure mort, però que és tan o més important tenir un o molts llocs on poder viure.

 

M’imagino que si el suggeriment que plantejava Kirkegaard, fa ja més de dos-cents anys, afegint-hi l’aportació posterior d’en Lennon i el pressupost que dediquen les empreses a enviar els seus treballadors a cursos de mindfulness, no han canviat gaire o gens la nostra forma de viure, deu ser perquè els humans encara no estem preparats per ser més feliços més estona, preferim els cinc minuts de felicitat total i concentrada que se senten en haver assolit el cim que la felicitat escampada al llarg del trajecte. I potser és millor així, els animals un cop domesticats, les passen putes si els tornen a deixar lliures.