Patir no és bo, però haver patit és molt bo…

Patir no és bo

Tenia la ràdio posada l’altre dia mentre feia pa —els escandinaus, com els catalans, de les pedres en treuen pans, i amb això em refereixo al fet que són eminents a l’hora d’ajuntar cereals de tots tipus i obtenir un pa excel·lent d’aquesta barreja—

Del transistor va sortir la frase: “patir no és bo, però haver patit és molt bo”. Ostres! Quina putada que el noranta per cent dels humans mentre ens trobem immersos en la fase del patiment no tinguem el do de sobreposar-nos a la realitat i pensar això: que el patiment només és una fase que emana en una altra fase, segurament, molt millor que l’anterior ja que en sortim reforçats.

El sacerdot i escriptor danès Johannes Møllehave, amb qui he tingut la sort —doncs és un home molt enriquidor— i la desgràcia —doncs també es fa molt repetitiu, especialment si hi ha vi a taula— de compartir alguns àpats, em va explicar una vegada que un dels camins cap a la felicitat era donar-se cops de martell al cap ja que quan paraves aquesta activitat et senties tan a gust!

Vaig riure-li la gràcia, però la conversa no em va deixar indiferent, ni de bon tros. Evidentment tots coneixem persones que es compliquen la vida de mala manera, com si la vida en sí no en fos prou, de complicada. Aquestes persones, però, quan deixen el martell a terra s’adonen de la calma que es respira sense haver de rebre cops al cap? O van directament en busca d’un altre element que els aporti algun tipus de complicació? Si patim tota l’estona, la frase de la ràdio ja la podem llençar a la paperera.

La massa de pa havia pujat i era l’hora de posar-la al forn. Vaig tornar a pensar en en Møllehave potser el que em volia dir el bonhome és que els humans tenim una tendència a preocupar-nos i veure-ho tot de color negre. Des d’un bon principi som pessimistes de per sí, vaja, i creiem que val més pensar negativament i endur-nos una sorpresa gratificant si finalment la cosa acaba bé que no pas alegrar-nos abans de conèixer el resultat…

Una hora després, un pa preciós demanava a crits ser tallat a llesques, quina alegria, m’havia quedat tan o més bé que el de la foto! Vaig tancar els ulls per donar més protagonisme al paladar i em vaig posar el primer mos a la boca, el que em pensava seria un bocatto di cardinale es va convertir en una decepció culinària d’envergadura: m’havia oblidat de posar-hi sal!

Si m’hagués adonat que faltava sal just al moment d’haver-lo posat al forn, segurament m’hauria passat una hora retraient-me el fet.

M’ho havia passat bé fent el pa? Molt. L’olor m’havia fet créixer la saliva? Sens dubte. Vaig fregar-hi un tomàquet i vaig obrir una llauna d’anxoves per col·locar-les sobre la llesca.

Patir no és bo, haver patit és molt bo, patir tota l’estona no és gens bo i donar-se cops de martell… tu decideixes!