O tornes el carret d’anar a comprar al seu lloc o et cremaràs a l’infern…

O tornes el carret d'anar a compar o et cremaràs a l'infern

Tothom sap perquè s’ha de posar una moneda dins la capseta que fa d’unió entre carret i carret. S’hi ha de posar per fer-se amb els serveis del carret d’anar a comprar. Un cop finalitzada la tasca, sabem que si portem el carret al seu lloc la capseta s’obrirà i ens tornarà la moneda.

 

No us fa estrany que un grup d’humans civilitats com el que som, que sabem desenvolupar tecnologies punta, aprendre idiomes, viatjar pel món, llegir llibres, educar els nostres fills, sortir al carrer a protestar contra qualsevol injustícia i denunciar la corrupció… haguem d’arrossegar la lacra dels carrets d’anar a comprar?

 

L’acció de tornar el carret i recuperar la moneda em fa pensar, inevitablement, en els experiments de Pavlov i els seus gossos; experiments a partir dels quals, Pavlov va proposar la teoria d’estímul-resposta. Els cans, acostumats a rebre un àpat sempre precedit del soroll d’una campaneta, començaven a segregar saliva tan bon punt sentien el soroll d’aquesta.

 

L’acció de posar una moneda dins de la capseta dels carrets d’anar a comprar no és ben bé un estímul, és més aviat un autoestímul, doncs la moneda és nostra des del primer moment i l’únic que fem es recuperar-la a canvi de tornar la penyora.

Tot i això, dubto que nosaltres o molts de nosaltres fóssim capaços de deixar el carret al seu lloc sense aquest muntatge d’autoestímul-resposta. No som uns consumidors exemplars de per se, sinó que depenem d’estímuls, d’incitaments…

 

Anem al gra, què faríem del fotut carret si no ens tornés cap moneda? Segurament un 75% dels usuaris el deixarien per qualsevol lloc ja que sempre es va amb presses i l’escola bressol tanca d’aquí uns minuts i no he preparat res per sopar i he aparcat malament el cotxe… Potser un 25% deixaria el carret al lloc que li pertoca, preparat perquè un altre usuari pogués fer la compra sense haver de passejar-se per tot el pàrquing en busca d’aquest artefacte.

 

Si aquests números fossin reals, ens queda un bon tros per recórrer encara, doncs demanem zero tolerància amb la corrupció, amb les institucions, amb els nostres representants, sense parar-nos a pensar que els polítics, representants institucionals, etc. també són consumidors i, per regla de tres, hi haurà més polítics i representants institucionals pertanyents al grup del 75% que no pas al grup del 25%. Quin tipus de consumidor ets tu? Exigir tolerància zero no és una quimera però, no ens enganyem, serem més a prop d’una societat més cívica de la que tenim avui el dia que no calgui posar monedes als carrets d’anar a comprar. Ara per ara, són el nostre baròmetre, els fotuts carrets!

  • Ricard Zamora Isanda

    Doncs sí, borametrejant-nos i amb indicadors de feblesa cívica.